Llops amb pell de xai

Llops amb pell de xai

Com que, poc o molt, aquí tothom sap llegir, ni que sigui només un llibre de moda, els partits polítics estan decidits a encarar aquesta campanya amb més originalitat retòrica que mai. Ho dic, és clar, a propòsit dels llibres del politòleg nord-americà George Lakoff que ha “descobert” la importància de controlar dialècticament la realitat política a base de ser capaç d’anomenar-la a favor propi. Res que aquí no coneguem de manera pràctica, per exemple, amb els nostres vells combats nominalistes sobre qui penja la llufa de nacionalista a qui, o sobre qui són els “catalans, catalans” o “altres catalans” i, encara, sobre l’ús dels termes Espanya i Estat espanyol o Països Catalans i Països de parla catalana.

Certament, no és que la realitat fàctica canviï pel fet que li posem un nom o un altre o que emprem una metàfora o altra per designar-los, però sí que en canvia el significat, la percepció subjectiva i, en definitiva, la manera de relacionar-nos-hi. Un dels casos que més bé mostren com la denominació de la realitat conforma una relació determinada de poder és que a la redistribució impositiva se n’hagi dit “solidaritat” entre territoris. És d’una evidència total que allò que es paga de manera coactiva no pot ser considerat com una forma de solidaritat. Però que els mateixos a qui es coacciona a pagar acceptin la retòrica de la solidaritat per referir-se al seu espoli fiscal, és tot un èxit de l’Estat que així dissimula la ràtzia que practica anualment sobre el nostre territori amb tota puntualitat i impunitat.

Òbviament, al lector no li ha passat per alt que usar termes com espoli fiscal o ràtzia, també té una funció política combativa i no pas descriptiva o analítica. El dia que s’aconseguís que la majoria dels catalans tinguessin la impressió que quan paguen impostos no fan un exercici de “solidaritat” sinó que se’ls espolia, el sentit del vot canviaria radicalment i se n’aniria tot cap a posicions més radicals i de ruptura amb l’Estat que ens estaria “robant”. Res de nou, doncs, en un procediment perfectament descrit al primer llibre de a Bíblia, al Gènesi, quan Déu, després de crear el món, presenta tots els animals davant l’home per tal que els posi nom i així es formalitzi el mandat de sotmetre tots els animals de la terra. Lakoff no repeteix altra cosa que aquesta: té el poder qui és capaç d’imposar el nom a la realitat.

Doncs bé, una campanya electoral, a través dels seus eslògans i dels noms que donarà a la realitat, no és altra cosa que un combat retòric per tal d’imposar una imatge del món prou convincent per determinar l’adhesió del ciutadà a un candidat i obtenir-ne el vot. Prou que tindrem ocasió d’anar desemmascarant aquests artificis durant les properes setmanes, però ja ens n’arriben les primeres mostres. A l’AVUI de dimecres d’aquesta mateixa setmana, se’ns avançaven les línies mestres del programa electoral del PSOE anunciant la intenció d’“obrir una fase de cohesió autonòmica”. Es veu que els socialistes pretenen fomentar la “cultura política de la col·laboració”. Aquest model d’“autonomisme cooperatiu”, a més, permetrà que l’Estat “col·labori en les competències autonòmiques per garantir la igualtat de tots els espanyols”. I, encara, a propòsit del nou model de finançament, diu que serà “més equitatiu” i “més realista”.

No sé ni si cal desxifrar tota aquesta nova terminologia inventada per tota una colla de cervells pagats a preu d’or per tal que, després de llegir Lakoff –difícilment després de llegir la Bíblia–, intentin posar noms amables a intencions pèrfides. Perquè és notori que tots aquests termes emmascaren –jo trobo que de manera maldestra– el propòsit d’una veritable reculada autonòmica. És cert que a una consciència progre, vagament d’esquerres, li pot sonar molt millor això de la “cohesió autonòmica” que no pas la “unitat de la pàtria”, que és com ho diuen els del PP. Però la idea és exactament la mateixa. En un cert sentit, l’astúcia dels socialistes –sempre han estat més astuts, com llops vestits amb pell de xai– consisteix a presentar com a plena de sentit una expressió tan contradictòria com “cohesió autonòmica”, que és gairebé com dir “gel calent” o “aigua seca”. És a dir, un oxímoron.

Per si hom pogués pensar que exagero, només cal veure la resta d’expressions. Parlar de “cultura política de la col·laboració” està plenament en la línia de la clàssica “solidaritat” impositiva, perquè es col·laborarà a cops de reial decret. I això que en diuen “autonomisme cooperatiu”, és el que permetrà que l’Estat sigui el primer a “cooperar” amb les autonomies, cosa que no és altra cosa que la vella i coneguda invasió de competències. I deixo per als lectors que interpretin què els suggereixen els termes “equitatiu” i “realista” aplicats al nou finançament.

El que estic esperant amb candeletes és com s’ho faran els lakoffians del PSC per escriure els discursos de la Carme Chacón que expliquin com es veu això de la cohesió autonòmica i l’autonomisme cooperatiu des del catalanisme social i d’esquerres. A aquests sí que els haurien de pagar la feina a preu d’or!

Opinió particular:

Tant l'esquerra socialista com la dreta popular no faran res per a Catalunya. Els nacionalistes no haurien de pactar amb grups espanyols, es venen malament a Espanya, estat que ocupa Catalunya.

Lluís Compte